Aquesta primera lectura que faig de Vila-Matas m'ha deixat honestament: freda. Les idees que explora són interessants, no ho negue, però una antologia del que s'anomenen al llibre "escriptors del no" és francament machacona passades les 100 pàgines. I efectivament, fins la pàgina 100, m'he trobat agafant el llibre amb ganes, delit i un entusiasme sincer, que d'ençà endavant he notat com s'han anat convertit en una mena d'inèrcia només carburada per aquesta ressenya que ara escric.
No sé, potser no li he trobat la gràcia per una falta de familiaritat amb el to general de les novel·les de Vila-Matas. El que és cert és que alguna cosa no ha quallat en mi. El protagonista no m'ha suscitat cap mena de reacció. De fet,recorde ben poc d'aquest darrer i molt més sobre la miscel·lània que Vila-Matas proposa (siga vertadera o falsa). No ajuda tampoc que la primera aparició d'un personatge femení es done passades les 40 pàgines. He de dir que aquesta secció, en la que apareix la primera “escriptora del no”, més llarga que la majoria, és encissadora: el viatge de Maria des de l'escriptura al silenci, propiciat per una mena d'excés de teoria literària, és un dels passatges més tristos de Bartleby y compañía, i probablement un dels pocs que toquen una fibra molt íntima dins de mi:

Pero muy pronto chocó con un grave problema para escribir ese tipo de textos. Por mucho que se armaba de paciencia a la hora de analizar la construcción de los escritos de Sollers, Barthes, Kristeva, Pleynet y compañía, no acertaba a entender bien del todo lo que esos textos proponían. Y lo que era peor: cuando de vez en cuando entendía lo que querían decir esos escritos, quedaba más paralizada que nunca a la hora de empezar a escribir, porque, a fin de cuentas, lo que allí se decía era que no había nada más que escribir y que no había ni siquiera por dónde empezar a decir eso, a decir que era imposible escribir.
—¿Por dónde empezar? —me preguntó un día María, sentada en la terraza literaria del Flore.
Entre aterrado y perplejo, no supe qué decirle para animarla.
—Sólo queda terminar —se contestó ella a sí misma en voz alta—, acabar para siempre con toda idea de creatividad y de autoría de los textos.
La puntilla se la dio un texto de Barthes, precisamente ¿Por dónde empezar?
Ese texto la desquició, le causó un mal irreparable, definitivo.

La següent aparició d'una dona, he de dir, es fa esperar unes 40 pàgines més. Aparentment, el "No" és una categoria exclusivament masculina.
Fora de l'àmbit dels gustos personals, però, he de dir que els apartats numerats dónen al llibre una fluïdesa que no tindria d'altra manera, com a text sòlid i sense fracturar. Així doncs, donem gràcies Nostresinyor pels apartats numerats.
Sí que salve algunes reflexions que sobre tot tenen a veure amb el procés de l'escriptura:
"Entre la futilidad de la pura cratividad artística y el terrorismo de la negatividad, quizás haya lugar para algo diferente: la moral de la forma, el placer de un objeto bien hecho"
"Todo permane pero cambia, pues lo de siempre se repite mortal en lo nuevo, que pasa rapidísimo"
Francament, he de dir: res de l'altre món. Sempre queda el dubte de no haver-ho acabat d'entendre del tot. Potser no he pillat la broma i se'n riureu de mi per bàsica, però d'on no hi ha, no es pot treure, amics.